Un gat que parla sense paraules.
A El gat, l’animal pren la paraula i explica les formes de la seva veu. El miol pot demanar proximitat, expressar tendresa o deixar sentir el mal humor. Un mateix animal, un mateix so aparentment petit, però molts matisos.
La gràcia del poema és escoltar aquests canvis. Carner juga amb el so de les paraules i amb el contrast entre el miol més suau i el marrameu més intens. La veu del gat es converteix així en una manera de parlar del desig, de la companyia i dels límits que posem als altres.
Una lectura al costat de casa.
Aquest és també el fil que uneix el poema amb la vida quotidiana: l’atenció a un ésser proper. Quan llegim, podem preguntar-nos què canvia entre una petició i una protesta, o com una repetició fa sentir un estat d’ànim. La poesia ens ajuda a fixar-nos en allò que, de tan familiar, sovint passa desapercebut.
Presentació i lectura pròpies. El text complet del poema es pot consultar a la font enllaçada.